Els que cauen

Ja fa més de dues setmanes que la multitud es concentra a la plaça Tahrir del Caire demanant al seu president, en Hosni Mubarak, dongui pas a d’altres de més joves després de més de 30 anys al poder.

Aquest moviment s’inicià a Tunis fa poques setmanes i va aconseguir treure del poder a un altre que havia volgut perpetuar-se: Zine El Abidine Ben Ali.

Durant 24 anys, Ben Ali i la seva família havien aconseguit acumular una fortuna propera als 8000 milions d’euros; ara han marxat amb el que han pogut, refugiant-se a l’Arabia Saudí. Segur que no es trobaran amb les mateixes comoditats…

Al 2003 vaig visitar per primer cop l’Egipte i recordo que els guies que vam tenir en aquell meravellós viatge ja mostraven obertament  la seva desafecció en vers el govern de Mubarak en quant tenien ocasió. L’acusaven d’haver-se enriquit a costa del seu país i de voler continuar al poder deixant al seu fill al front quan ell es retirés. Ara s’ha demostrat que era cert, fins i tot la revista Forbes reconeix que Mubarak podria acumular una fortuna superior als 40000 milions de dòlars posant-se al capdavant de la llista d'homes més rics del món; però Mubarak encara s'hi manté, amb el consentiment dels EEUU, que n'ha cuidat d'ell durant aquests darrers anys gràcies als petits avenços de pau a la zona i, sobre tot, per frenar l'islamisme regnant. Però fins quan?

Això m'ha fet tractar de recordar noms d'ex-dictadors/governants que van acumular riqueses, gairebé sempre a països on la gent hi moria de gana com per exemple:

• Mobutu Sese Seko, 32 anys al Zaire (Actual RD Congo)  14.000 milions de US Dòlars
• Saddam Hussein, 24 anys a l'Iraq, 100.000 milions de US Dòlars
• Jean Claude Duvalier, 15 anys a Haití,  60 milions de US Dòlars
• Ferdinand Marcos, 21 anys a Filipines, 10.000 milions de US Dòlars

Avui sentia a la radio que el govern algerià de Buteflika ha denegat el permís per manifestar-se en una marxa organitzada pels principals Partits de l’oposició al govern de Buteflika el proper dia 12 de Febrer en la que demanen canvis democràtics. La raó és clara: por a les possibles conseqüències, ningú vol sortir del poder i deixar el txollo.

Sembla que finalment alguna cosa l'haurem d'agrair a la crisi  que estem patint, donat que sembla estar afectant també als dictadors, que comencen a caure un per un quan la gent, farta de vividors, se'ls hi tira a sobre. 

Quants cales  hi déu haver amassat l'Hugo Chàvez amb el petroli veneçolà? i l'Evo Morales a Bolivia amb les reserves de gas? Només ho sabrem quan la seva gent els faci fora d'aquí a un temps.

Un refrany per acabar:  "l'avaro ric no té parent ni amic"