Aquesta frase és el títol d'un llibre que es va publicar ara fa poc més d'un any, escrit pels professors de l'IESE Miguel Angel Ariño i Pablo Maella i que, basant-se en la història del viatge inaugural del Titànic, tracten d'ajudar-nos a a entendre millor com funcionen les decisions , quines són les seves conseqüències i quina és la millor manera de minimitzar les equivocacions.
Perquè una cosa és clara: si prenem decisions, ens equivocarem més d'una vegada; si no les prenem, algú les haurà de prendre per nosaltres. Si ens equivoquem, sempre hi podrem aprendre d'elles:
Ara que tal i com estan les coses venen temps de decisions importants, de decisions complicades i, fins i tot, arriscades, us convido a veure aquesta entrevista, encara que jo crec que s'ajusta més la paraula "xerrada" de tots dos professors amb en Jaume Barberà ahir a la nit al programa Singulars del Canal 33.
Per cert, el llibre es pot trobar fàcilment a Casa del Libro o la Fnac, tot i que la Karme (de la llibreria Segur), si li demaneu, segur que us ho porta i a bon preu.
Durant els darrers temps no puc, malauradament, posar al dia aquest modest bloc ni col·laborar amb el els de la negra quan el seu capità, el Nevot, m'ho demana.
Vaig una mica atrafegat de feina, és cert. Des que vaig començar a la nova empresa, allà pels volts del Gener, el meu departament no ha fet més que, per sort o desgràcia meva, créixer.
Per on anava...? Ah sí, per lo de les trucades del Linked in...
Ara fa un grapat d'anys, molt abans que en Mark Zuckerberg la muntés amb això del facebook a l'àmbit professional ja existia una pàgina molt semblant anomenada Linked In.
Em vaig donar d'alta en aquella pàgina pels volts del 2003 i vaig anar actualitzant el meu perfil professional cada vegada que hi va haver un canvi en el meu CV.
Mai m'havia servit de res, però des de fa un parell de setmanes, he rebut unes quantes (potser una desena...) de trucades i emails d'allò que abans s'anomenava "col·locador" i ara en diuen "consultors de recursos humans" a empreses del tipus "head hunters" però que acaben en un no res.
Amb alguns hi tens una entrevista, potser per algun lloc determinat del qual no dones el perfil (quina mena de "cercatalents" són...?) o potser perquè, simplement, nomes volien coneixe't i no tenen res en concret però van omplir la seva bossa amb noms determinats.
Avui però ha estat un dia crític. Després de diversos creuaments d'emails i de trucades de telefon amb una head hunter de Dubai, se m'ha oferit allò que se'n diu "l'oportunitat de la teva vida": ser Director Nacional (Country manager) de la companyia nº 1 al món del meu sector durant 2 anys. Només hi ha una contra: el païs en questió: Arabia Saudí. Temptador, i molt... el meu CV i la meva cartera podrien augmentar considerablement. La meva vida privada, minvaria justament de manera oposada.
Déu ser que deixar de fumar (aquest és el meu 11é dia sense nicotina, gràcies al Champix) m'està afectant i és ara que (no) ho veig clar.
En començar l'Institut, recordo que vaig pensar en aprofitar alguna d'aquelles tardes lliures que l'EGB no m'havia permés fins a aquell moment per poder acudir al cinema Verdi de Barcelona (fins aquell moment, l'únic que s'atrevia a oferir tota la seva programació en versió original subtítulada. Em sentia com un bitxo raro, un noi de 15/16 anys anant tot sól un parell de tardas al mes a veure pel·lículas en VOSE (Com es deia a l'època) d'aquelles que no solien correr pels circuits comercials habituals.
Amb el pas del temps allò poder semblà un esnobisme... o potser no. A d'altres països (acabo de tornar d'un païs on les pel·lis nomès es projecten al cinema i la tele en versió original subtitulada) és l'única opció.
El cas és que ara tenim pressa per tot. Tenim pressa, fins i tot, per poder veure la pel·li a casa, i gratis, abans que s'hagi estrenat al cinema o en DVD.
Mirant per internet, he trobat un petit documental amb les veus que ens han marcat una època. Es pot visionar complert al youtube. Us deixo els enllaços per que disfruteu dels actors de doblatge de sempre i dels d'ara, a més de posar-li un rostre a les veus de Samuel L. Jackson, Whoppi Goldberg Robert de Niro o Jack Lemmon entre d'altres.
Fins ara, havia compartit feina amb gent de moltes nacionalitats, sobre tot alemanys (14 anys treballant a 2 grans empreses alemanyes dona molt de si), xinesos, francesos, russos, polonesos, mexicans, argentins, etc... gent que, d'una manera o una altre, t'influeix i t'enriqueix
Aquesta setmana a la feina he compartit hores amb un japonès, en Koji, que arribat des de la seu central de l'empresa a Londres, està implantant el nou sistema informàtic amb el que s'ha de treballar des del Març
M'ha sorprès veure avui com un japonès menjava calçots (m'ha costat fer-li entendre com s'havien de menjar) i unes costelles de xai amb all-i-oli. No era sushi, però el nano s'ha fet un fart de calçots quan, en tastar el primer, s'ha adonat que eren molt dolços i tendres.
Tinc un ex-company (i he de dir que bon amic) xinés, en Patrick, que sembla més espanyol que jo mateix. Fa molts anys que viu a l'esquerra de l'eixample i parla un castellà quasi perfecte. Però avui m'he fet un fart de riure en veure en Koji menjant calçots i posant cara de sorpresa.
M'ha sorprès també veure que els japonesos (segons em deia ell) no són tan tancats com jo em pensava i que, a més de la seva feina, poden parlar amb un estrany de cinema clàssic americà i japonès o de música contemporània
En definitiva, una setmana plena de contrastos i enriquidora.
Ara fa uns dies que no havia pogut fer cap entrada. M'he fet la promesa que pel 2010, a més del clàssic intentaré deixar de fumar (ja veurem...) faré més entrades al bloc de les que faig ara... o al menys ho intentaré.
Després de dies d'interminables àpats amb les mateixes cares durant 3 dies seguits, d'inaguantables programes musicals amb refregits d'altres anys i/o èpoques, de programes d'humor que te'ls repeteixen durant 4 dies seguits, per si no has tingut prou amb una vegada, etc... arriba la millor nit de totes aquestes festes: la nit de reis.
Si ens hem portat bé, els reis ens portaràn bons regals. Si no hem estat bons, ens portaran carbó; o al menys així m'ho van ensenyar a casa els meus pares i així tracto de transmetre-ho ara al meu fill, deixant de banda (és clar) la rel·ligió. Com que a Segur de Calafell tenim una merda de Cavalcada de Reis, que ni és cavalcada ni és res, aquest any hem decidit anar a veure la cavalcada a La Joncosa del Montmell, el nostre segon poble d'adopció al Baix Penedès.
Allà, en ser un poble petit, fan les coses d'una altre manera. Per començar, la cavalcada es fa només per 2 carrers del poble; té una raó: el poble no en té gaire més carrers.
Els Reis Mags de l'Orient entreguen en ma les joguines que nosaltres els pares hi aportem pel nostre fill. La canalla del poble que estudia al col·legi local rep una joguina de part de l'Ajuntament de mans dels Reis Mags de l'Orient.
I per si això fos poc, l'Ajuntament convida a la gent del poble a begudes i coca. Carai! I per que no ho fan això aquí? Que som molt grans com per fer-ho?
Avui estava dinant al restaurant Llamas a Segur. Com que se m'havia fet tard per dinar a casa, he volgut aprofitar la darrera setmana de la promoció de la campanya d'AVSU. He assegut tot sòl a una taula del fons, enganxada amb una taula on un matrimoni gran xerrava animadament en un perfecte castellà mentre gaudia del menú.
Al cap d'una estona se'ls hi ha apropat una dona rossa i esvelta que ha parlat a l'home en un perfecte alemany.
Potser sóc una mica tafaner, devia ser la proximitat... Li preguntava com estava i com li anava al gimnàs del Vilarenc. Quan ha marxat, l'home ha tornat a la conversa amb la seva dona. Potser se m'ha notat que sentia la conversa i l'home m'ha mirat fixament.
- Habla muy buen alemán (l'he dit, per quedar be i disimular)
- Gracias! He trabajado muchos años en Suiza... pero también hablo un poco de francés y de italiano. - Vaya! Sí, yo también hablo algo de alemán, de inglés, de italiano, de portugués.... incluso un poquito de mandarín. - Ves. Lo que nunca aprenderé es catalán... Es que no puedo con él!
- Vaya! Y por qué dice eso? -l'he contestat- - Es que no sirve para nada.... al fin y al cabo, sólo lo hablan, como mucho, 4 ó 5 millones de personas. Y el español lo hablan más de 500 millones. Si mis hijos estudiaran aquí, que sólo se estudia en catalán, luego no podrían irse a acabar los estudios en Salamanca o en Madrid o en Sevilla. No entenderían nada... - Hombre! Eso lo dice Vd. Mis padres son andaluces -li tractava d'explicar-, en mi casa siempre se ha hablado en castellano y no por eso he discriminado el catalán. Además, existen infinidad de estudios que indican que los niños bilingues desarrollan más capacidad para aprender un tercer o cuarto idioma que los niños críados en el monolinguismo. - Ya! (mentre la dona li anava estirant del braç per marxar) Pero es que aquí el español está discriminado.
- (I la conversa anava pujant el tó) Hombre, eso no es cierto. La dona ha acavat d'estirar-lo cap a fora. Mentre ho feia, m'ha donat temps a preguntar-li: - Y... ¿De dónde es Usted? - Yo soy madrileño.... (mentre marxava cap a fora).
- Ya... y escucha al Fede por las mañanas, verdad (he pensat, sense dir-li).
Amb això no vull generalitzar res.
No és que tot els madrilenys pensin que aqui discriminem el castellà. El problema radica a l'informació que els mitjans generalistes fan allà, amb la seva propaganda anti-estatutària.
Quines ganes tinc que això de l'Estatut s'acabi d'una vegada. Començo a estar fart de tanta propaganda.
Las últimas semanas no se ha hablado de otra cosa, en cuanto a sanidad, que no fuera la gripe A y su vacuna, de sospechosa aparición casi pareja a la pandemia. Ya ha comenzado a vacunarse a la población de riesgo y todo parece volver casi a la normalidad.
El otro día hablaba con un médico, quien me reconocía que de los casi 2000 pacientes que maneja habitualmente, sólo vacunará a una cifra no superior a 6-8 personas.
“¿Sólo un 1.5% de la población?.
Realmente, me reconocía, parece que no va a ser más dañina que la gripe estacional así que ¿Para qué correr a vacunar a todo el mundo? No parece finalmente necesario (concluía)”.
Llegados a este punto, pensé, ¿Qué hay de verdad en todo esto? ¿No será un invento de las farmacéuticas que, en época de crisis y, por tanto, disminución del volumen de negocios, necesitaban un revulsivo para volver a los pingües beneficios? No te extrañe, me decía, así funcionan algunas…
En Alemania estos días ha saltado una noticia, cuando menos, llamativa: La canciller, los ministros y los funcionarios recibirán una vacuna diferente a la que se le está poniendo a la población. El motivo es que la vacuna especial contiene una mínima proporción total del virus ya inactivo y la vacuna habitual sólo fragmentos del virus, por tanto menos efectiva.
Mi sobrina Nerea hoy cumple 9 años. Padece una enfermedad de las llamadas “raras” por afectar sólo a unas 5000 personas en todo el mundo. Su enfermedad, el llamado “Síndrome de West”, es una epilepsia agresiva degenerativa que afecta a bebés de entre 3 meses y 1 año de vida. Éstos sufren entre 50 y 80 ataques epilépticos diarios, lo que impide el correcto crecimiento de su cerebro y, por lo tanto, ocasionan retraso mental y psicomotriz.
Nerea acude cada día a clase de educación especial, es incapaz de dar 2 pasos seguidos por sí misma y necesita ayuda para todas las funciones vitales. Ahora, aún no pudiendo hablar, reconoce perfectamente a todos los miembros de la familia al mostrarles una amplia sonrisa de oreja a oreja en cuanto nos ve.
Aunque ésta se trata de una enfermedad descubierta hace más de 200 años, no ha habido prácticamente avances en la misma desde hace ya unos cuantos años. Y debe ser por su casuística que a día de hoy no existe cura posible: 5000 insignificantes casos no deben proporcionar un buen puñado de dinero.
Dissabte al matí, la meva dona i jo vam portar al nostre fill a un concert al Palau de la Música a Barcelona. Ho tenen ben muntat i molt interessant: fan una programació especial per a nens agrupada per edats.
Curiositat: Algú, a la plaça Luis Millet va penjar un rètol de carrer modificat que diu: "Felix Billet" Sembla real, oi? Doncs estava feta amb cartró i tela. De moment, està al carrer. I ja veurem si passa per la presó o no... Això em recorda a d'altres mangants que han passat per aquest país. Fins i tot recordo un que, per que l'home no patís el van tancar a una presó de dones i mai ha tornat tot lo que es va dur. Si robes, fes-ho a lo gran. Déu ser el nou slogan que campa a l'ambient.
Els jubilats són, ara per ara, el sector més perjudicat per aquesta crisi. Si ja són prou petites i curtes les seves pensions, la dura crisi que viu el sector de la construcció els hi ha tret a algú d'ells un dels seus grans pasatemps: mirar, controlar i supervisar les obres que es fan al carrer. De moment, aquí a Segur tenen lloc ón fer-ho... al menys fins al 31 de Desembre.
